Elisabeth Kübler-Ross. Pionera en les cures pal·liatives

Elisabeth Kübler Ross va néixer el 8 de juliol de 1926 a la ciutat de Zurich (Suïssa) i va ser la primera de tres filles trigèmines. Elisabeth i Erika eren bessones ja que van néixer del mateix sac amniòtic. Eva va ser la tercera de les filles i va néixer 15 minuts més tard.

El moment del naixement va ser dramàtic per les seves particulars circumstàncies, ja que tenien poques probabilitats de sobreviure. Els seus pares només esperaven un fill però, tot i així, la seva mare Emma va ser capaç de tirar endavant amb força i determinació i concebre les tres criatures.

Al llarg de la seva vida infantil les tres germanes portaven els mateixos vestits i sabates, rebien els mateixos regals i tenien les mateixes notes a l’escola. Els seus companys les anomenaven les trigèmines. Sempre eren tractades com una unitat, eliminant l’exclusiva personalitat de cada una d’elles,  no eren considerades com a éssers únics i especials.

Elisabeth estava convençuda que aquesta manera de ser educades la va perjudicar a l’hora de construir la seva pròpia identitat.

Quan tenia cinc anys l’Elisabeth va emmalaltir greument de pneumònia, patint símptomes de febre molt alta. Va estar llargues setmanes ingressada a l’hospital. En la seva estada només podia veure els seus pares a través d’una finestra, sense cap mena de possibilitat de tenir cap contacte físic amb ells. Per a ella va ser una vivència negativa i difícil d’oblidar, amb l’afegit d’una recuperació molt lenta a casa de la família.

La primera experiència d’una mort propera a ella la va tenir amb tan sols vuit anys, amb un veí de la comunitat que era pagès. El veí va patir un accident greu quan li va caure un arbre a sobre que el va deixar paralitzat, causant-li la mort.

Un dia a l’escola en aquella mateixa època va escriure: “M’agradaria estudiar la vida i la naturalesa humana, vull ser metge”.

Elisabeth era la més independent, inquieta i rebel de les tres germanes. Un dia el capellà de l’escola va agredir les seves germanes Erika i Eva i ella automàticament, sense pensar-ho, li va llançar pel cap un llibre cançoner que tenia a les seves mans i li va dir: “Un capellà no pot utilitzar la seva força, és incompatible amb la religió!”. En aquell moment es va originar un bon enrenou a l’escola. El seu pare va decidir canviar-la de centre educatiu.

L’any 1951 Elisabeth es va matricular a la Facultat de Medicina de Zurich. Paral·lelament, mentre estudiava -amb tan sols 19 anys- va prendre la decisió de participar com a voluntària, juntament amb un equip format per persones nord americanes, en el camp de concentració alliberat de Medianeck a Polònia, on havien mort  960.000 criatures. Amb aquesta experiència va aprendre moltíssim de tots els supervivents, sobretot de la seva capacitat de resiliència. Ella sentia molta compassió per ells i va aprendre molt sobre la vida.

També va treballar a França per reconstruir Ecurcey, un poble totalment destruït per la guerra. Com a assistent de laboratori en hospitals per refugiats de guerra va estar a Itàlia reconstruint comunitats devastades. Amb aquest bagatge es va convertir en activista del servei voluntari per la Pau.

Una cosa que la va deixar impressionada va ser que en les parets dels barracons de Medianeck hi havia papallones dibuixades per nens amb les seves ungles. Elisabeth va adoptar com a símbol les papallones, que per a ella representaven la mort com un estat superior. Com la metamorfosi que viu la papallona després de sortir del capoll, així és el nostre pas per aquesta vida i l’altra vida després de la mort.

En acabar la carrera l’any 1957, va obtenir el títol de Medicina de la Universitat de Zurich. En aquella època d’estudiant va conèixer la seva parella i company d’estudis el nord americà Emmanuel Ross. Un any després es van casar i es van traslladar a Nova York on ella es va especialitzar en Psiquiatria al Manhattan Sate Hospital. Aquests primers anys als Estats Units no van ser gens fàcils.

Després de formar una família i tenir dos fills, en Kenneth i la Bàrbara, van treballar en diferents hospitals del país, com a Denver, en el Centre Mèdic de la Universitat de Colorado, treballant amb malalts terminals. Va ser professora de Psiquiatria a la Universitat de Virginia a Charlottesville. Finalment, l’any 1965 la família es va traslladar a Chicago i ella va anar a treballar a l’Hospital Billings, on realitzaria tasques de professora assistent de Psiquiatria. Aquí és on va començar amb l’acompanyament de malalts terminals i a tenir més coneixement sobre la mort.

Elisabeth Kübler Ross va comprovar que les persones moribundes estaven completament soles i que necessitaven companyia per parlar amb altres persones. I és quan ella ho va començar a fer.

Elisabeth era una persona molt estimada per tot el personal del hospital. Col·laborava en els seminaris de Teologia. Va començar a convidar malalts terminals per a què metges, estudiants i sacerdots poguessin preguntar directament als malalts com es sentien abans que arribés el seu moment i com vivien ells l’última etapa de la vida. Va ser un treball que va generar molta controvèrsia i la direcció de l’hospital va impedir participar als estudiants. Aquesta situació va polaritzar totalment l’hospital: o estaves amb ella o estaves contra ella.

A partir d’aquí va començar a organitzar seminaris -de gran acceptació-  sobre la vida, mort i transició, on participaven pacients, familiars, infermeres i assistents socials. Arribava a reunir aproximadament entre 90 i 100 persones i com a norma bàsica estava la confidencialitat. A través d’aquests tallers les persones es coneixen millor i d’aquesta manera eren més conscients dels seus actes, ja que el primer pas era treballar sobre ells mateixos. Aquests tallers es van realitzar als anys 70 a Califòrnia, però també es feien a Alaska, Sud Àfrica, Àsia i Europa.

Va ser anomenada dona de l’any als Estats Units i va rebre Doctorats Honoris Causa.

Elisabeth era molt addicta a la seva feina. Això li va causar molts problemes i conflictes matrimonials. El seu marit Emmanuel un dia li va dir:”O la família o la feina”, i ella va respondre: “Mai abandonaré el meu treball”.

Shanti Nilaya (llar de la pau)

Elisabeth Kübler Ross va abandonar la seva família i es va instal·lar  en una casa a la ciutat californiana de Escondido -comtat de San Diego- que va batejar amb el nom de Shanti Nilaya. Aquí el seu treball es va centrar més amb els nens que havien tingut experiències properes a la mort, que podem definir com experiències generalment lúcides, testimoniades per persones que han estat a punt de morir o que han passat per una mort clínica i han sobreviscut.

El seu interès pel més enllà la va portar a fer durant uns anys sessions d’espiritisme. Va veure que la situació se li estava anant de les mans i ho va deixar estar. Tot això va provocar que el seu marit li sol·licites oficialment el divorci l’any 1976.

La teoria del dol en cinc etapes

Sobre l’any 1969 Elisabeth Kübler Ross va crear un model general sobre les cinc etapes del dol, que expliquen com es senten les persones en diferents moments del procés i com tendeixen a actuar. Aquesta teoria va ser exposada en el seu llibre“Sobre la mort i els moribunds”, un volum clàssic en la Psicologia de la mort, que recull la seva experiència amb més de 200 malalts terminals. Aquest llibre recull converses que mantenia la doctora amb els seus pacients.

A través de l'observació, Elisabeth Kübler Ross va dividir les cinc fases del dol, que es produïen en cinc etapes: la negació, la ira, la negociació, la depressió i l’acceptació. Elisabeth insistia en que aquest procés del dol no era lineal i rígid, ja que no seguia un ordre específic. I no vol dir que totes les persones passin necessàriament per totes aquestes etapes.

Negació: Aquesta etapa serveix per amortiguar el cop emocional per la mort d’un ésser estimat i desplaçar o negar el dolor que sentim.

Ira: Aquesta fase es caracteritza pel sentiment de ràbia i ressentiment, així com la cerca de responsables o culpables.

Negociació: En aquesta etapa les persones fantasiegen amb la idea de revertir o canviar el fet de la mort. Com per exemple, pensar en estratègies que haguessin evitat el resultat final.

Depressió: La tristesa profunda i la sensació de pèrdua és la característica principal d’aquesta fase. Un conjunt d’emocions vinculades a la tristesa natural a la pèrdua d’un ésser estimat.

Acceptació: Una vegada acceptada la pèrdua, les persones aprenen a conviure amb el seu dolor emocional en un món en que l’ésser estimat ja no hi és.

L'incendi de la casa dels apalatxes

En l’última etapa de la seva vida, cap a l’any 1984, va comprar una granja i un terreny de 120 hectàrees de bosc a Virginia (Estats Units), molt a prop de les muntanyes dels Apalatxes. En aquesta granja tenia cavalls, gallines, porcs, xais i alguna llama. Elisabeth era molt feliç i  autosuficient gràcies al seus cultius. Les seves dues germanes Erika i Eva l’anaven a visitar per passar les tres juntes agradables moments. A Virgínia es va instal·lar per realitzar cursos i teràpies. En aquella època va aparèixer una malaltia anomenada SIDA. Ella va crear un espai per cuidar nens contagiats. Als veïns que vivien a la zona no els hi va agradar gens la idea i a partir d’aquell moment es va començar a respirar moltíssima tensió.

Aprofitant que ella estava de viatge per feina i que no hi havia  cap persona del seu equip a dins, l’octubre de 1994 la seva casa va ser incendiada i tothom va saber que havia estat provocat. A dins la casa hi havia tots els seus manuscrits d’ anys personals d’ investigació i de tot l’equip que l’ajudava. Tot aquell material tenia molt valor.

Elisabeth va quedar destrossada emocionalment. Ella es volia quedar per reconstruir-la, però el seu fill Kenneth la va anar a buscar per portar-la a Arizona ja que ell li havia comprat una casa.

A partir d’aquí, Elisabeth Kübler Ross va entrar en una tristesa profunda i amb paranoies. Va patir diverses embòlies que la van deixar hemiplègica. El seu fill Kenneth l’anava a visitar per acompanyar-la en la depressió que patia. El 24 d’agost del 2004 va arribar el seu moment i va morir a Scottsdale (Arizona) al 78 anys.

Elisabeth Kübler Ross va ser la psiquiatra que ens va ensenyar a afrontar la mort amb dignitat i tranquil·litat, en una societat que preferia ocultar-la, i va lluitar per evitar que el procés de morir es convertís en quelcom despersonalitzat.

Professora i conferenciant, va escriure vint llibres, traduïts a més de seixanta llengües, en els que es va ocupar -entre d’altres temes- de com afrontar la mort d’una criatura o de l’estudi sobre la sida. L’any 1999 la revista “Time” la va incloure a la llista de les cent pensadores més destacades del segle XX.

Per acabar, comparteixo una frase de l’Elisabeth Kübler Ross que trobo molt interessant:

“No és necessari anar a la Índia ni a cap altre lloc per trobar la teva pau. Trobaràs aquest profund lloc de silenci a la teva habitació, al teu jardí o fins i tot a la teva banyera”.

BIBLIOGRAFIA

• Documental: Acompañar a morir, una mirada de amor

• Artículo escrito en BBC News mundo el 26/4/2018 con el título: Cuáles son las 5 fases del duelo y por qué no es algo que necesariamente tienes que dejar atrás.

• Artículo publicado en la página web: www.condignidad.org con el título: Fallece Elisabeth Kübler-Ross